Jugabilitat RPGs

I ja que parlava de la jugabilitat del Valkyrie Profile Lenneth, ara faré una espècie de post a on comentaré les jugabilitats dels diferents RPGs.

No seré objectiu, si no que diré la meva opinió, així que si no us agrada us hi poseu fulles.

Com tots sabem a aquestes alçades, Un RPG (Role Playing Game) té moltes maneres diferents de jugar i les diferències més grans recauen en els combats. Alguns tenen combats per torns, altre són en temps real i d'altres és una barreja.

Comencem pels RPG amb combats per torns, generalment aquests RPG, tu tens el teu personatge (o la teva colla de personatges, que curiosament, encara que sigueu 8 persones a la pantalla només se'n veu una) i vas avançant pel món i de cop i volta sense que res t'ho indiqui ja entres en un combat. Per tant, tu ja has de cambiar de xip i dir. "val, jo ara sortia d'aquella sala i volia entrar allà per veure què hi havia, però bé, ara m'ha tocat un combat".

En els combats, la posició de la càmera sol canviar en alguns fins i tot el disseny dels personatges! (FF VII) i en general, es solen posar els dolents en un costat i els bons en un altre [a vegades s'intercalen, per simular una emboscada... Però no hi ha diferència alguna exepte de qui ataca primer]. Així doncs, un cop tens la pantalla de combat t'apereixen els primers menús i personatge a personatge has d'anar escollint l'acció que faran: atacar, defensar-se, fer servir un objecte, fer una màgia, fugir del combat... Coses curioses en aquest punt, tu estàs planificant el que faràs i de mentres vas veien als teus enemics la mar de grossos i armats fins a les dents que estan allà palplantats esperant. És com si en un combat de boxe o en un Street Fighter un li fotés un cop de puny i l'altre després s'esperés mitja hora per pensar quin atac fer... infumable. I més incongruent és el tema de que quan jo ataco, l'altre rep el meu cop, per tant, al seu torn no em podria atacar, perquè l'he atac jo! ["La millor defensa és l'atac"].

Però sobretot, el que més em treu dels nervis és el tema de sigui quin sigui l'enemic, encara que sigui un mosquit, et treurà algun punt de vida (val, no sempre, però només en el 1% dels combats en sortiràs il·lès). Cosa que fa que sempre hagis d'anar gastant els objectes a dojo o fent màgies curatives a tort i a dret.

Amb tot, després arriba el moment en que has guanyat el combat i tornes a lo que estaves: "mmm... oh, si ara sortia d'aquella sala.... però... mmm... què havia de fer? ui no m'enrecordo, a veure vaig cap aquí.... ui no, aquí ja hi he anat era cap allà!" i pam! apareix un altre combat! És el conte de l'enfador.

El que més em sorpren a mi, és que de jocs amb aquest sistema de combat n'hi ha a patades i que molts d'ells són considerats dels millors: tots els Final Fantasy en són l'exemple perfecte... De debò que no ho entenc.

Llavors hi ha jocs d'aquest estil, que milloren una mica la situació mostrant a on són els enemics i tu saps que si t'hi acostes es farà un combat, així que l'emprenyador efecte sorpresa del combat, desapareix, però igualment entres en la pantalla de combat que no és pas al lloc a on estaves si no un escenari de combat (:?, inexplicable).

Per altre banda, hi ha jocs que intenten fer més dinàmics els combats i eliminen directament tots els menús de seleccionar les accions que faran els personatges i és l'inteligència artificial la que controla els altres personatges. Així que el combat es converteix en una espècie de Final Fight, o un "yo contra el barrio", l'exemple més clar és la saga Tales of. Aquí la cosa està bastant bé, però ja passa allò d'entrar i sortir de la pantalla de combat.

Una barreja entre els Final Fantasy i els Tales és el Valkyrie profile, on desapareixen en part els menús de les opcions, però tu no estàs en un Final Figth, si no que tens els teus personatges col·locats igual que un Final Fantasy, però amb l'avantatge de que just en el moment que apretis el botó d'atacar d'un personatge, aquest atacarà i la gràcia està en encadenar els atacs per després poder fer un atac especial.

Però igualment hi ha el problema de la pantalla de combat, que és diferent del lloc a on estaves.

Els jocs per torns solen ser alguns d'aquests tipus, bé, potser també mencionar que hi ha jocs que consideren important la posició a on estàs i tal i Pasqual, són els mencionats tactics... que IMHO no valen tres pets (creant polèmica :P).

I finalment hi ha els actions RPG, que aquests almenys tu tens el teu món, els teus personatges, i allà a on hi ha un bitxo si l'ataques li fots (pots fer) mal i si l'ataques sense parar, és més que provable que no et pugui ni respondre als teus atacs. I que per contra, si et quedes sense fer res, l'has ben cagada, perquè el bitxo t'atacarà sense compasió (d'acord segons quines intel·ligències artificals fan pena), són jocs que la única manera per guanyar temps i pensar quina estretègia a seguir és apretant pausa.

I ja que vaig posant pegues a tot, en general aquests jocs el teu personatge sempre va sol, per tant es perd molta part d'història perquè clar, no és el mateix anar sol, que anar 8 persones de viatge, és més fàcil crear marro amb 8 personatges que no pas amb un tio (tia?) solitari. Un altre tema, és que com que tot va movent-se en temps real és important que el personatge es controli amb facilitat, cosa que pocs jocs ho arriben a aconseguir. La diferència es veu claríssim quan es juga en un Zelda i just després es juga a un Elder Scrolls Oblivion. A l'Oblivion és tot massa complex, també perquè hi ha moltes més coses clar, però és que el moviment del personatge en si ja és molt més complex.

Però tot i les diferències que us he explicat del RPGs per torns i d'acció, hi ha una cosa que comparteixen tots i que si t'hi pares a pensar és per matar-los: com un sol personatge pot portar tants i tants objectes, armes, escuts, diners, joies... I a sobre lluitar en combats, saltar, corre 24 hores diàries sense parar i demés? Per més inri, al Zelda, si seleccionaves les botoes pesants t'enfosaves dins l'aigua, en canvi, si seleccionaves les botes lleugeres flotaves durant una estona a l'aire... Però és que al mateix moment en que tu flotaves per l'aire duies a sobre les botes pesants. A Elder Scrolls Oblivion, ho tenen mig en compte, doncs tenen la variable pes, però igualment són molt permisius, i el personatge pot arribar a dur moltíssimes coses.

I res, que lo que volia dir és que el joc ideal és aquell que és en temps real, que no tingui pantalles de combat que desorienten, que els enemics que hi hagi siguin els que veus, que no importi el nombre de personatges que t'acompanyin, que sempre els vegis.

En aquest sentit, l'ICO ho va aconseguir a la perfecció, tot i que val, només tenies a una única companya (la noia) i aquesta no t'ajudava en els combats, tot i que sí que te'ls complicava (si no estaves a la guait te la prenien). L'ICO també té els punts a favor que eliminava moltes coses: ni barra de vida, ni màgies, ni res més que tu sol, si trobaves un bastó el podies agafar, si trobaves una espasa, la podies agafar, però no podies dur l'espasa i el bastó a l'hora. Això feia el joc la mar de simple i intuitiu, sense punts d'experiència, sense diners que recolectar... Tu a jugar i punt, fora els mals de cap, bé, la noia sovint es convertia en un mal de cap, però bé això a la vida real també és així.

Així que ja ho sabeu, el joc perfecte passa per ser un joc amb la jugabilitat de l'ICO i un argument digne d'un Final Fantasy o Dragon Quest. Joc que crec que a les alçades que estem ambés de 20 anys d'història de videojocs es pot aconseguir.

Ja em direu si compartiu la vostra opnió o no.